Reunió
amb professional del SEETDIC
Aquesta
és la segona reunió que tinc la sort de poder assistir, i com ja
vaig explicar a la primera, en aquestes trobades es fa el seguiment
d'uns dels alumnes de la USEE que crea més dubtes i incerteses. En
l'última trobada es van decidir uns certs passos, però aquest
alumne aquest trimestre ha demostrat fer un canvi en positiu, i el
plantejament de de cara a l'any vinent, és intentar tornar a afegir
al seu horari escolar el màxim d'hores a l'aula, i el mínim fora
del grup classe i per tant a l'USEE.
La
psicopedagoga i els altres assistents formulen unes sensacions que
tenen i que volen posar-hi nom. En conjunt creuen que la família
d'aquest nen té rebuig cap a ell, incloent els seus germans més
grans. La mare està arribant a l'extrem i es mostra força
derrotista. La família, ha apuntat a aquest nen a un casal/tallers
al qual va cada tarda des de que surt de l'escola fins la nit, la
idea que fan arribar és sincera, el fet d'intentar desconnectar el
màxim d'hores d'ell.
El
professional del SEETDIC proposa la idea de la teràpia familiar, ja
que, encara que el nen estigui patint uns canvis en positiu, els
pares ja no ho veuen, i aquest és el context que menys pot afavorir
a l'alumne. Proposa a la tutoria reunir-se amb els pares i sempre amb
molt de tacte plantejar el fet de demanar ajuda com a família,
aquesta teràpia tant ajudarà a reorganitzar, com en l'acompanyament
del patiment que aquests demostren.
SENSACIONS:
He notat aquella impotència i aquella incertesa que jo tinc a
vegades amb el meu alumnat i els seus pares. Tu intentes confiar en
ells, els hi dones moltes oportunitats, veus els canvis i t'agafes a
aquests per seguir animant-lo i anar avançant, però, aquests canvis
moltes vegades al plantejar-los als pares, no els veuen, no els hi
donen importància o tens la sensació que han llençat la tovallola.
Buf!!! A jo això no m'ha passat mai, si m'ha passat pares que no volen que valorem als seus fills però els pares de tots els derivats, gràcies a Deu, ajuden molt, escolten i fan molta feina amb l'escola.
ResponderEliminarEsper que no me passi mai, quina desil·lusió!