REFLEXIÓ FINAL PRÀCTICUM II

El final d’un llarg camí...

Ara sí que puc dir que és el final d’un llarg camí, ja que aquest va començar en el pràcticum I i s’ha anat ampliant amb tota la feina i experiències viscudes al llarg del pràcticum II.

No vull fer cap intent de resumir aquest llarg procés, ni vull treure una conclusió final i rotunda de cap dels aspectes viscuts, sinó que vull tancar una fase que ha arribat al seu final, però que mai s’acabarà tancant, ja que quan finalitza un camí, sempre en comença un altre.

D’aquesta llarga estada, n’he tret coses molt positives, inclús, en tots aquells moments viscuts amb més neguits o inseguretats. Durant el pràcticum II, he hagut de posar-me al peu del canó, he hagut d’intervenir, d’elaborar, de col·laborar, d’atendre, de reflexionar, d’estar preparada als canvis, de treballar, d’escoltar, de modificar, d’observar i sobretot d’aprendre. Se m’ha escoltat, se m’ha valorat per la feina feta i he pogut gaudir i atrevir-me a posar en pràctica un projecte que tot just farà uns mesos preparava a consciència. 

La meva reflexió final recau davant el concepte de prevenció, ja que m’he fet encara més conscient de la gran quantitat d’oportunitats que dóna, dels canvis que un treball d’aquest tipus pot portar en un grup de persones. Sempre estarem a temps de solucionar problemes, sempre haurem de tenir les eines per tal d’atendre accions inesperades o casos que ens arribin per sorpresa, però si li donem tota la importància que té a aquest principi i hi treballem a acord a ell, es podran evitar moltes situacions desafortunades i estarem a temps de reconduir certes actituds i accions que en aquest cas concret, ens ajudaran en la convivència i en les relacions humanes individuals i col·lectives .